L'escriptura ens ajuda a pair el que vivim
durant el dia. Aquest matí tocava visitar amb l'equip habitual (Roula i Amir).
No fa gaire que ens coneixem i la confiança va augmentant dins l'equip de salut
mental. Sentim que formem part del projecte.
Es difícil descriure les visites.... gent
de diferents països que han passat per circumstàncies molt complicades: violacions,
tortures, fugides... Els problemes que tenen a Kos semblaria que no son tan
importants, però també els estressen: manca de traductors, convivència difícil
(ja que dins un mateix pis conviu gent de diferents religions i cultures),
manca de medicació... Estem aprenent molt de la seva manera de visitar i sentim
que aquest fet enriquirà la nostra feina diària a l'hospital: donen molta
importància a mirar els pacients als ulls malgrat no parlar la mateixa llengua,
intenten mantenir una expressió facial relaxada amb un somriure (si es
possible) i utilitzant el sentit de l'humor. Els hi remarquen molt que tota la
simptomatologia és normal tenint en compte el context. Ens hem ofert per fer
relaxació a una pacient i sembla que ha agradat la idea. L'equip també parla de
la medicació conjuntament. Poc a poc ens van permetent fer més tasques.
La Dra. Roula ens assenyala que és vital
que els pacients vinguin a les oficines perquè és una manera de donar
importància al procés terapèutic. Nosaltres, de moment no anem a les cases com
sí que fan les companyes del CABSE.
L'última visita ha sigut complicada perquè
la pacient estava molt angoixada i ha precisat molta ventilació emocional. Cap
problema, per això estem aquí, la visita s'ha allargat tot el que necessitava
la pacient. Per cert, hem après que els refugiats es diuen P.o.C. person
of concern; és molt important utilitzar un llenguatge no estigmatitzador.
A la tarda havíem de continuar amb el
workshop d'ahir amb l'equip, però tots hem acabat tard i ho hem deixat per
diumenge.
Flexibilitat i cooperació.
La primera ajuda als refugiats ens diu que
ens hem d'adaptar a les necessitats i problemes que expressen. És el que estem
intentant fer amb el personal de WAHA.
Ja que la Sílvia i jo som inquietes, hem
decidit aprofitar la tarda per parlar amb la coordinadora de l'equip. És una
noia de Macedònia, l'Erlin, d'uns 28 anys. Aquests dies ens ha semblat
estressada i notem certa tensió a l'equip. Ens ha explicat que està cansada perquè
fa molt de temps que no té vacances i l'ambient dins d'aquests equips és
complicat. De mica en mica es va relaxant i anem compartint experiències.
Explica que el fet de què vingui gent diferent a l'equip refresca l'ambient i
els va molt bé, ja que sorgeixen noves idees i dinàmiques. La seva experiència
en el camp de la cooperació és important i ja ha estat a diferents països.
Decidim que col·laborarem en la sessió que
farem a l'equip diumenge per enriquir més la sessió. Fem equip, fem xarxa.
Ara mateix tenim una barreja d'emocions.
Al vespre ens hem trobat amb els tres Sirians de l'equip per acomiadar la Roula, de qui hem après molt. Ha estat una
vetllada bonica. Hem parlat de feina, de família, d'emocions...
L'Amir, el psicòleg, té bona part de la seva
família encara a Síria,
El Samer, metge, vol anar a Holanda a
acabar la seva especialitat mèdica (la guerra li va tallar pel mig) i la Roula
no sap què serà d'ella a partir d'ara, ja que marxa a París. Potser torna a
treballar per WAHA, però potser no... ha d'acabar de tramitar el seu títol.
Malgrat tot, durant la vetllada, hi ha hagut somriures i bon humor. Notem molt
la seva necessitat de parlar.
I a la nit aprofitem per parlar amb la
família i amb els amics. És molt important, com a personal treballant fora de
casa, que mantinguem la nostra xarxa. De fet, tenim la gran sort d'haver format
una petita xarxa entre nosaltres que s'ha reforçat al viure aquesta
experiència.
Seguim treballant!
Mireia
GRÀCIES REINA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada