Thessaloniki, 24 de juliol de 2016
Avui, diumenge, tots quatre hem anat junts; la Joana feia
vacances, i la Sílvia, pels retards de signatures entre WAHA i el Clínic,
encara no pot començar, per tant, tots hem anat amb EREC. Per a la Joana ha
estat un contacte diferent, per a la Sílvia i el Roger el primer contacte.
Avui havíem de portar verdures a Ladgadikia i a Vasilika, per
tant, a quarts de dotze ens hem posat a fer les bosses i a la una als cotxes i
cap al camp.
En arribar a Ladgadikia ens hem trobat de cara amb un problema
nou: els refugiats estaven revoltats. Deien que no els agradava el menjar
calent que els duien, preparat per una ONG danesa, que n’estaven farts de
menjar sempre literalment el mateix, arròs blanc amb formatge i un panet gomós,
i que ja se’l podien endur. Els més joves i més enfervorits han agafat les
caixes a punt de repartir i les han tret fora del camp.
I nosaltres a la porta amb cara de pam.
Per un costat els militars ens han dit que EREC no podia entrar
ja que no ens podien garantir la nostra seguretat; per altra banda, els
mateixos refugiats que havien tret les bosses, estaven a la porta amb nosaltres
explicant-nos-ho i dient-nos que les verdures que els portàvem sí els
agradaven, que aquesta postura no era contra nosaltres, sinó contra el menjar
cuinat, monòton i de gust allunyat al seu costum; afegien que, si fos només uns
pocs dies, ja els estaria bé, però que sempre era el mateix, i ja portaven uns
mesos rondinant sense veure cap canvi.
Hem parlat amb ells mitja hora, compartint breument amb uns
pocs i, una mica més tard, tornar als cotxes i cap al magatzem sense repartir.
Els refugiats avui fan vaga de fam i nosaltres doble feina, i a sobre inútil,
perquè hem hagut de desfer el que pel matí havíem fet. I a les cinc de nou cap
a l’hotel, baldats.
Després, parlant-ho, vèiem que el menjar és només la punta de
l’icebeg, l’excusa, l’espurna que ha fet esclatar el conflicte, que en el fons
hi ha una raó de molt més pes, profunda, cabdal. Els refugiats cada dia veuen
més clar que la seva situació es cronifica, que els camps no són provisionals,
sinó que hi estaran anys; s’adonen que el seu viatge personal cap a un futur
diferent, per a molts ha arribat al final, i aleshores, òbviament, hi apareix la frustració. Podíem
esperar alguna altra cosa?
Ens ho expressava molt clarament un noi de 28 anys amb qui hem
parlat: “my future is finish”, el meu futur s’ha acabat.
Xavier
Posta de sol a Thessaloniki |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada