ELS NENS,
ARREU, SÓN NENS
Thessaloniki, 22 de juliol de 2016
Ahir vaig arribar a l’hotel molt tard, les deu passades, i
després de tretze hores triscant, no estava per posar-me a escriure; massa
cansat. Ho he deixat per avui, que no hi ha treball per a mi; comença el meu
weekend.
Com vaig arribar tan tard, només vaig poder parlar amb la Joana
per Wattsapp, i això que el seu apartament està a cinc minuts del meu hotel; ella
està bé, cada vegada millor adaptada i entrant en les rutines; això sí, com jo,
cansada.
Per a mi ahir va ser un dia molt ple i físicament dur. Van
començar el matí anant a comprar les verdures al “Merca-Thessaloniki”, la
central majorista de fruites i verdures. Els d’EREC tenien allà la furgoneta, però van
demanar un parell més de mans per carregar. Qui porta la veu cantant en la
compra és una noia pamplonesa de 20 anys i estudiant de 3r de medicina, la
Sayoa, un encant!
Després cap al magatzem a fer els paquets. Ahir ens
corresponien dos camps. El del matí era Cherso, per on férem la mateixa
sistemàtica d’abans d’ahir: bosses amb diferent quantitat de contingut segons
el nombre de persones del grup familiar; jo no hi vaig anar a repartir. I un
segon camp per la tarda: Vasilika.
A mi em feia il·lusió anar a Vasilika perquè és el camp oficial
que s’ha creat majoritàriament amb els refugiat que venien d’Idomeni i d’Eko
station, i on els catalans hem tingut més presència; ja us he parlat del
Catalan’s team. Vasilika és una nau industrial enorme, dividida transversalment
per parets, on dins s’han plantat unes tendes de l’ACNUR,
com ‘haimes’. Els refugiats estan ben organitzats, els hem donat nou lots de
verdures per un nombre gran de famílies, entre 25 i 64, i ells mateixos es fan la distribució. El
repartiment era les set del vespre i per això vam acabar tan tard.
Entre mig de les dues entregues vam tenir un problema, i és que
una de les furgonetes d’EREC es va espatllar, i vam haver de córrer amb dos
cotxes petits, un el meu, però ens hi vàrem sortir.
Entrar en un segon camp, Vasilika, i vet aquí la segona
sacsejada. Hi són separats els sirians dels kurds, no es poden ni veure, però
aquí estan obligats a cooperar. Els kurds són minoria, a Síria i al camp, però
el representant de tots els refugiats del camp és un kurd. Us imagineu a
Espanya un president del govern català? Jo em presentava als kurds dient-los: “I’m
a kurdish from Spain, I’m a catalan”, i ells reien, i m’entenien. Bona gent!
Però avui us volia parlar dels nens.
Tant abans d’ahir, a Ladgadikia, com avui a Vasilika, tot és
ple de nens; i els nens, arreu, són nens, i hi exerceixen. Vull dir, que són
murris, i juguen, intenten encisar-te, demanen, volen que els juguis, se les
empesquen per fer el que volen... Només arribar vaig veure una vintena de nens,
entre cinc i deu anys, arrossegant una serp morta enorme, de dos metres, era
una serp groga i verda (Hierophis viridiflavus),
una espècie molt ratera que allà deu fer l’agost. Després, dins el camp, jo
vaig conduir la furgoneta mentre les voluntàries d’EREC (majoritàriament noies
i molt joves) repartien els lots i aprofitaven per saludar coneguts d’Idomeni i
Eko station. A la vegada, els nens es barallaven per pujar a la furgoneta i que
jo els portés uns metres; feien tal merder i eren tan incapaços d’esperar el
seu torn, que em vaig haver de quadrar i no va poder pujar-hi cap; anaven
obrint i tancant la porta i haguessin acabat enganxant-se una ma; tot i això,
al final, un va aconseguir que el portés un tram. Hi ha nens que han posat
rodes a caixes de verdures de plàstic i les han convertit en cotxes, bicicletes
desgavellades però que encara les feien funcionar, nens que et donaven una
empenta perquè els perseguissis, altres que amb la mirada et reptaven, i també el
que volia que li fessis un moixaina... de tot, com arreu. Hi havia un nen d’uns
sis anys amb el llavi leporí, que portava una bicicleta amb llantes com a rodes
però sense cobertes, i que era el rei del camp; un altre estràbic al que li
deien “crazy”, i aquí hi vaig intervenir. Amb el meu anglès estupendo, però que
per la cara que feren els nens crec que em varen entendre, els vaig dir: “ella
té el cabell ros, tu negre i jo blanc, i per això jo sóc crazy? Jo porto
ulleres i tu no, i per això jo sóc crazy? Nosaltres som diferents i prou, ningú
és crazy”. Però el nen estava arraulit i callat mentre una voluntària d’EREC
l’abraçava, potser traumatitzat, no només pels companys, potser també per la guerra
viscuda en primera persona. Era l’únic nen que vaig veure sense sabates,
marginat entre els marginats.
Xavier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada