Barcelona, 2 de juny de 2018
Com
l’au fènix, de les nostres cendres, una vegada més renaixerem i formarem de nou
el govern legítim; perquè ells ens poden empresonar, exiliar, prohibir,
liquidar, violentar, limitar, pervertir, manipular, mentir... Fins i tot ─Déu no
ho vulgui─ tornar a bombardejar i assassinar, però el que no aconseguiran mai
és matar el nostre sentiment de poble i desig de llibertat.
Fa
mesos que vull escriure aquesta entrada, però amb tot el que ha succeït aquest hivern
hagués estat massa pessimista, depriment, desesperada. Tampoc no sabia com
encarar-la, sumit en el desconcert profund de tants de nosaltres. Em vaig
marcar aquesta fita: la formació del nou govern, i ja el tenim aquí. Havia de
desfer, jo també, el nus gordià, i en aquest afer estic.
Què
estem fent? Claudicant o salvant el poc que ens queda, els partits són simplement
botiflers o estan lluitant per canviar d’estratègia, un cop acceptat, profundament
desconcertats, que el camí empès fins ara ens menava a un indret cada cop més
embardissat, sense cap altra sortida que la presó o l’exili. I què hem de fer?
Quina és la sortida més plausible a l’atzucac on hem estat tancats durant els
darrers mesos?
És
dur constatar que una vegada més estem sols, que ningú, fora de nosaltres
mateixos, ens salvarà. Que el poder de l’estat és immens i que del seu costat
té la força de la repressió, tot el poder econòmic i el control de la
informació. Que la utòpica Europa únicament aturarà la mà de l’assassí, i si
aquest és descarat, però que en tot l’altre recolzarà el puny que ens oprimeix.
No va fer res fa tres-cents anys, tampoc va fer res l’any trenta-nou, quan literalment
ens mataven; ara únicament han evitat això, que ens matessin de nou. Res més, i
n’és molt.
Estem
sols, nomes comptem amb la nostra debilitat, i amb el nostre empeny. Ells no
negociaran, mai. Aquest va ser el nostre error: pensar que al final s’avindrien,
per convenciment democràtic propi o forçats des de fora. Però no.
Què
estem disposats a pagar com a penyora de la nostra llibertat? De nou la mort?
Mai! No tenim més remei que recomençar de nou, salvar el màxim de llençols que
hem perdut en aquesta bugada i mirar d’encertar un altre camí que ens pugui
arribar a dur, tant de bo, a la llibertat. I en això estem, no?
Xavier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada