JUDICI IGNOMINIÓS
Barcelona, 19 d’abril de 2019
Des que va començar el judici als
presos polítics, des que va aparèixer publicada aquesta foto ignominiosa, que
vull escriure. Però, com altres vegades, ho he volgut fer des de la serenor,
allunyant-me el màxim possible de la ràbia que tot plegat em produeix. No crec
que ho aconsegueixi, però ho vull escriure d’una vegada.
Aquest temps de pausa, tanmateix,
m’ha permès llegir dos llibres molt diferents i paradoxalment tots dos escrits
des de la mateixa presó: el del Joaquim Forn, íntim i empàtic; i el del Raül
Romeva, reflexiu i proactiu. Tots dos m’han ajudat a aprofundir sobre les meves
conviccions: què penso i com lluito per allò que sento important. També m’ha
permès fer una mirada enrere des de la complicitat per algunes lluites
compatides.
Tota bandera m’angunieja, tot
himne m’incomoda, fins i tot els que sento visceralment com a meus, i
actualment voleio la senyera i canto els segadors únicament perquè són un crit contra la
repressió. Però aquelles banderes i aquells himnes que m’oprimeixen, que em són
imposades, no ho voldria, però han aconseguit que em repugnin.
Jo, com Raül Romeva, com Jaume
Asens, per damunt d’independentista, que també, em sento sobiranista; i abans
que sobiranista sóc militant de la no violència. Vet aquí una clara jerarquia
en les prioritats. Tot i estimar-me profundament la meva llengua i cultura, i
sentir com a necessitat imperiosa la independència com a única eina per
protegir-les, tot i això, ho reitero, la independència no la sento com una fita
en sí mateixa, sinó que per a mi és una eina per assolir quelcom de superior:
la nostra sobirania com a poble i la creació d’una república social, participativa
i eminentment solidària. Aquesta hauria de permetre’ns gestionar amb
intel·ligència el territori, tenir cura de la parla i cuidar les nostres vides,
especialment de les dels més desprotegits, des de la proximitat, i per tant
d’una manera clarament més eficient, i més empàtica amb la realitat, simplement
pel seu coneixement proper.
Des que em vaig declarar Objector
de Consciència al servei militar, el gener de l’any 1981, sento profundament
que la consciència personal està per damunt de la llei, acceptant que precisament
per això, la llei em pot perseguir i empresonar; i ho assumeixo, de la mateixa
manera que ho han entomat els nostres polítics empresonats i exiliats. Ells,
amb un valor afegit, pel fet de ser els nostres representants escollits
precisament per fer allò que van fer, encomanats pel nostre parlament.
Veig amb claredat que la
democràcia s’ha de defensar cada dia, perquè el poder ens la vol prendre, i si
ens descuidem fins i tot ens prendrà la paraula, ja que no pot el pensament. La
democràcia no és una situació estable o eterna, s’ha de conrear, expressament,
perquè els interessos, i no només econòmics, no la perverteixin, no la
devaluïn, no la manllevin. ¿Com podria transmetre als meus fills, als meus
alumnes, aquesta necessitat imperiosa, fins i tot a aquells que repudien el groc
i s’estimen més el roig?
Com diu el Raül Romeva en el seu
llibre Esperança i llibertat: “El
rumb ja el tenim establert. Simplement l’hem de seguir, amb el cap ben alt, la
mirada llarga, el verb serè i la mà estesa.”
Però avui volia parlar del
judici, i vet aquí que porto una bona estona fent-ho de conviccions. Potser
també em calia fer-ho.
Aquestes darreres setmanes, ja
mesos, he seguit tot el que he pogut al·legats i testimonis, paraules, advocats
i fiscals, jutges i policies, persones, i els nostres presos polítics, ostatges
d’un poble apoderat. He vist poc i he sentit molt, amb les oïdes i amb el cor.
M’han sorgit unes paraules, com a fites clau d’un judici que també és contra mi
i el meu poble, perquè és això el que realment està succeint aquests dies al
Tribunal Suprem.
Dignitat. Quina millor definició puc trobar a les paraules dels
nostres presos, de tots ells, cadascun amb les seves particularitats: La lliçó
magistral de l’Oriol Junqueras, i la cadira sempre buida; quant n’han
d’aprendre aquests polítics, fiscals i magistrats esteparis! La solidesa del
Joaquim Forn; el desig venjatiu de l’Estat per haver resolt envejablement amb
els Mossos els atemptats de l’agost del 2017, davant la sospitosa passivitat
del Gobierno. La fortalesa del Jordi Turull, l’acusat convertit en acusador; a la Meseta encara no han entès
res, tot i la consulta i el referèndum, el 155 i el segrest del govern,
segueixen sense tenir ni idea d’allò que vivim realment a Catalunya. Les solvència
del Raül Romeva i de la seva trajectòria professional els va desmuntar tots els
fonaments d’una imaginada violència; i encara n’hi ha qui ens acusa de no haver
sortit de l’ou. La bonhomia del Josep Rull i la seva defensa de la nostra
parla; i n’hi ha que segueixen prenent-s’ho com una ofensa. La dolçor de la Dolors
Bassa, i a la vegada la seva fermesa en la defensa del dret a la vaga i a la
protesta pacífica davant d’un poder abassegador. La serenor del Jordi Sánchez
en la denuncia de la resposta venjativa d’un estat, enfrontat a un poble
decidit a lluitar pacíficament per la seva supervivència; i segueixen sense
entendre absolutament res. La rauxa colpidora del Jordi Cuixart, –sentint-lo
fins i tot vaig plorar–, la seva passió en
els mots, en la defensa de la llibertat d’expressió i de la desobediència
civil; la rotunditat en la denúncia de l’agressió que tot el poble vam sofrir a
mans de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil; i ara hem de sentir-los com
se’n fan les víctimes, pocavergonyes! L’emoció continguda de la Carme Forcadell
mentre proclamava la defensa a ultrança de la paraula com a mètode exclusiu per
resoldre els conflictes, i la inviolabilitat del Parlament. Realment no saben
encara de què va tot plegat, o ho saben massa bé?
Amor. Fa dies que ho vaig llegir, i no recordo concretament on, si
en el llibre “Escrits de presó” del Joaquim Forn o en un article publicat a l’Ara
de l’Oriol Junqueras; o potser no ho vaig llegir explícitament, i sí ho vaig
veure reflectit en allò que deien; o encara menys, solament m’ho van inspirar.
Tant se val, perquè ho podrien haver dit qualsevol dels dos, tant per la forma
i com pel fons; i aquests dies de Setmana Santa en pren un significat especial:
La presó, l’exili, és un acte d’amor profund pel poble de Catalunya i per la
seva terra, amor per la seva llibertat, pel seu futur; un compromís assumit fins
al final, acceptant de bon grat allò que hagi de venir, perquè el destí que
tenim com a poble s’ho val. Molts ho han fet abans: Antonio de Villarroel, Pau
Claris, Lluis Companys... i ells, els presos i exiliats, malauradament no seran
els últims, perquè la lluita per la llibertat encara durarà.
Veritat. Allò que ha
quedat més clarament vilipendiat, violat, menystingut, anorreat... en aquest
judici és la veritat. Nosaltres sabem certament que ells menteixen, ho tenim
tatuat a la pell a cops de porra, escrit amb sang en els nostres rostres,
imprès en la memòria per un ull que mai més podrà veure, i sentit amb tota la
força d’un cor que per uns minuts va deixar de bategar. Com es pot arribar a
mentir tant per part de l’Estat sobre tot allò que va succeir la tardor del
2017! El control periodístic del poder econòmic és esfereïdor. O potser no,
potser encara és pitjor i sincerament ho senten així, i realment es creuen tot
allò que han dit els policies. I si fos així, què lluny que estem d’ells, a les
antípodes de l’Univers! Com volen que ens entenguem, que puguem tenir cap futur
en comú?
Ràbia. La que sento jo com a persona i com a poble, com a terra
ferida per la ignomínia; i la que han expressat aquests policies per nosaltres,
la gent que també els paga el seu sou. Lluito perquè la ràbia no esdevingui
odi, ara sí; l’u d’octubre va ser més desconcert i sorpresa, la dificultat per
entendre que era veritat allò que estàvem vivint com a societat i a l’Europa
democràtica del segle XXI.
Poble. Cada dia m’estimo més la meva llengua i cultura, la meva
terra, i cada dia la sento més diferent a la del país de ponent. La força que
tenim com a societat, la potència associativa del poble català, és imparable, i
ells no ho saben; mai han tingut cap interès de saber-ho, ens menystenien. Per
força ho hem hagut de fer els darrers tres-cents anys si volíem conservar el
tresor de la paraula, la nostra manera de ser i d’entendre la vida.
Injustícia. Visc amb una profunda rebel·lia el que succeeix a
Madrid, la injustícia de la justícia que els està jutjant. Constatar les
immenses armes que té el poder: la premsa i la televisió dirigint la seva visió
unitària de la realitat, els polítics controlant la judicatura i utilitzant-la
amb pretensió venjativa i coercitiva, la policia al servei d’aquesta causa
perversa; tot en un “a por ellos” uníson. I nosaltres només tenim la veritat i
la consciència tranquil·la de tot un poble, i una fortalesa més ferma que els
Pirineus per resistir la sentència.
Perquè, com diu el Raül Romeva,
“la presó dura un temps, però la dignitat i l’orgull són per sempre. I
nosaltres en sortirem.” I és que, sigui quina sigui la sentència, i molt em
temo que abans que s’iniciés el judici ja estava decidida, el problema
persistirà, la repressió no apaivagarà res, i menys encara farà desaparèixer
cap realitat, la de més de dos milions de persones, d’un poble, d’una terra, d’una
nació. I quan surtin els nostres presos polítics, quan tornin els exiliats, ho
faran infinitament més forts, com quan Mahatma Gandhi abandonava cadascun dels dejunis,
com quan Nelson Mandela va sortir de la presó després de vint-i-set anys reclòs,
com quan van assassinar Martin Luther King. I aleshores, què farà la Meseta? Europa
seguirà girant-se d’esquena? El judici no tanca res, no resol res, menys encara
fa justícia, únicament ens potencia, personalment i com a poble; pinta els
represaliats amb una pàtina èpica i crea una nova mitologia, uns nous herois,
en ple segle XXI. El judici, la presó i l’exili els està convertint en titans!
I aleshores sí, si no abans,
serem invencibles.
Xavier Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada