VISITA A LES PRESONS
Barcelona, 30 de desembre de 2018
Ahir va acabar un cicle de tres
concerts especials que hem fet aquest darrer mes amb Cantiga: el 30 de novembre
vam anar a Mas Enric, on està empresonada la Carme Forcadell; el 2 de desembre
vam anar a Lledoners, on estan tancats en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol
Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull; i ahir vam
anar a Puig de les Basses, on està empresonada la Dolors Bassa.
Voldria fer una crònica del
viscut, i potser caldria fer-ne una enciclopèdia, ja que hi ha un munt de matisos
a abordar, com per exemple el de la indigna desproporció que en Jordi Llombart denunciava magistralment el dia 27
al davantal de RAC1; o en una altra dimensió ben diferent, sobre què i qui
hi ha al darrera de la revolució dels somriures, que feia en Vicenç
Villatoro al diari ARA ahir mateix. I totes elles són bones, són completes
en sí mateixes, i a la vegada només aborden una mínima dimensió de tot plegat.
Jo en vull fer una altra, la meva, des del cor, el meu.
Entrar a una presó és una
experiència dura, que no per esperada és menys impactant. Les parets fredes, asèptiques,
impersonals; els inacabables i feixucs controls de pas; els murs alts, les reixes
amb marquesines tallants; les cares dels interns que t’observen amb una barreja
de curiositat i enveja, perquè tu ets un passavolant amb el privilegi d’estar-hi
només una estona en una visita més o menys benintencionada. Tot, absolutament tot
et recorda que estàs en un altre món, en una altra dimensió d’espai i temps, en
una altra realitat inhòspita i repressora.
He vist un munt de cares, i quins
rostres! I en ells he descobert per damunt de tot la desproporció d’una
justícia al servei, més del poder que de la societat. Els que hi són tancats no
són en absolut una part representativa de la nostra societat, per a res; la
proporció de pells més fosques, de rostres sorruts que espontàniament relaciones
amb gitanos, magrebins, subsaharians, sud-americans... és altíssima. On són els blancs i
rics banquers que han estafat a iaies els seus estalvis? On són els empresaris
que han pagat a corruptes? On són els polítics que s’han embutxacat els diners
de tots? No els vaig veure! Hi són? Els que sí hi són, són els pobres que no es
poden pagar un bon advocat, que no tenen els recursos econòmics per allargar
infinitament els processos judicials amb l’únic objectiu d’estar-hi el mínim
possible allà dins, si arriben a entrar-hi.
I al bell mig d’aquella munió de
cares assaonades per una vida encruelida, unes que no encaixaven, per a res: la
faç dolça de l’Oriol, la fesomia bonhomiosa de la Dolors, la figura atlètica
del Raül, el semblant rialler del Jordi... Un intern de Lledoners li deia a un
company de la coral: jo he matat, he violat, per això jo sí he de ser aquí;
però ells, què han fet per ser-hi? Fins i tot els mateixos interns veuen òbvia
la desproporció, la venjança institucional.
En una paret de Puig de les
Basses hi havia un rètol que recordava un article d’una llei, on resava que les
presons tenen com a objectiu primordial la reeducació i la reinserció social.
Quin cinisme! Un munt d’estudis denuncien aquesta falsedat. Les presons
serveixen per treure’ns del davant unes persones que ens molesten a la
societat, de les quals volem defensar-nos justament com a col·lectiu. Però, ¿no
seria millor dedicar aquesta quantitat ingent de recursos a realment
reinserir-los a la societat, seguint el model dels països nòrdics? I únicament
deixar tancats a uns pocs, aquells realment perillosos, aquells que, després
d’intentar-ho un munt de vegades, honradament no ens n’hem sortit.
Nosaltres hi hem anat a cantar. La música és el
llenguatge universal dels sentiments, i encara que parteixis d’uns paràmetres
culturals ben diferents, en algun moment pots connectar-hi i commoure’t. Això
ho vam viure de nou ahir, com els dies anteriors, quan els interns reconeixien
una melodia o quan els acaronava la veu solista entonant ‘el cant dels ocells’.
A més de la música, hi vam compartir unes paraules amb els interns, menys de
les que haguéssim volgut, amb l’únic propòsit d’humanitzar-los, de puntualment
escurçar l’abisme que ens separa. I també ahir vam poder abraçar a la Dolors, i
rebre d’ella la seva serena espontaneïtat, i ens va poder dir que és clar que
no està bé, i és clar que es fa un munt de plorar. I nosaltres li vam poder
dedicar poc més que un somriure contingut, amb un nus a la gola li vam cantar,
els vam cantar a tots ells, més amb el cor que amb les cordes vocals.
Xavier Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada