HOMENATGE A UNA ALTRA MARE

Barcelona, 23 d’agost de 2019, en record del passat 26 d’abril.

Avui t’hagués trucat, Mercè, tot i que, com darrerament em passava, no hagués sabut com dir-t’ho. I tu m’haguessis parlat, llargament, dels teus fills i nets, i dels seus nous camins, i jo no hagués encertat a posar-hi cullerada. Cap al final de la conversa t’hagués parlat, precipitadament, del viatge a Islàndia, i dels meus fills –per compensar–, i de la sogra, que la tenim mig estiu a la Guàrdia, i de la novel·la, que no hi ha manera de publicar-la... I sobre tot, t’hagués felicitat l’aniversari, i tu m’hauries respòs: “mai falles”.

I de nou hauríem penjat. Tu, no ho sé, però jo amb aquella desagradable sensació que darrerament tenia quan parlava amb tu, de no entendre què passava; amb aquell sentiment de no arribar-te com abans, de no saber trencar unes barreres invisibles que mai he entès com es van aixecar i en què consistien.

I fins al teu sant, per Festa Major, i després fins a Nadal, i de nou a mig curs quan venies sense avisar un matí a escola. Repetir una vegada i una altra el mateix guió, per part meva reviure la mateixa sensació, tan incòmoda.

I jo a esperar, la propera ocasió per intentar transmetre’t el meu etern agraïment perquè em vas donar llum, perquè em vas regalar l’aire per respirar, perquè em vas obrir l’espai per caminar, perquè em vas retornar la vida. Però aquesta propera ocasió, malauradament, ja no tornarà.

No et podré reconèixer, Mercè, la teva immensa capacitat de ser mare, i d’estimar, gratuïtament; d’acceptar el pas dels altres, de callar quan tocava; d’acaronar i d’eixugar llàgrimes; d’il·luminar el pensament dels altres; d’obrir-los camins. D’acompanyar-los en la digestió de la seves realitats; d’ensenyar-los a assumir la pròpia vida –fos com fos, sempre meravellosa– i a estimar-la, per ser la única que tenien, tot i les seves òbvies imperfeccions, i a tirar endavant amb ella. D’empassar-te el teu criteri quan entenies que per damunt de tot estava la llibertat de l’altre; d’encertar a dir la paraula justa; de no donar consells... El que et deia abans, de donar vida, de ser mare.

Mercè, vas ser prou valenta per acceptar reviure el teu dolor més profund, per tal d’acompanyar-me en un de molt semblant, i al bell mig d’aquell huracà, vas regalar-me serenor, perspectiva i esperança.

Mercè, hi ha altres maneres d’esdevenir mare, i tu, amb mi, les vas encertar totes. Gràcies, eternament gràcies.

Xavier Andreu