dissabte, 29 de desembre de 2018


VISITA A LES PRESONS
Barcelona, 30 de desembre de 2018
Ahir va acabar un cicle de tres concerts especials que hem fet aquest darrer mes amb Cantiga: el 30 de novembre vam anar a Mas Enric, on està empresonada la Carme Forcadell; el 2 de desembre vam anar a Lledoners, on estan tancats en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull; i ahir vam anar a Puig de les Basses, on està empresonada la Dolors Bassa.

Voldria fer una crònica del viscut, i potser caldria fer-ne una enciclopèdia, ja que hi ha un munt de matisos a abordar, com per exemple el de la indigna desproporció que en Jordi Llombart denunciava magistralment el dia 27 al davantal de RAC1; o en una altra dimensió ben diferent, sobre què i qui hi ha al darrera de la revolució dels somriures, que feia en Vicenç Villatoro al diari ARA ahir mateix. I totes elles són bones, són completes en sí mateixes, i a la vegada només aborden una mínima dimensió de tot plegat. Jo en vull fer una altra, la meva, des del cor, el meu.
Entrar a una presó és una experiència dura, que no per esperada és menys impactant. Les parets fredes, asèptiques, impersonals; els inacabables i feixucs controls de pas; els murs alts, les reixes amb marquesines tallants; les cares dels interns que t’observen amb una barreja de curiositat i enveja, perquè tu ets un passavolant amb el privilegi d’estar-hi només una estona en una visita més o menys benintencionada. Tot, absolutament tot et recorda que estàs en un altre món, en una altra dimensió d’espai i temps, en una altra realitat inhòspita i repressora.
He vist un munt de cares, i quins rostres! I en ells he descobert per damunt de tot la desproporció d’una justícia al servei, més del poder que de la societat. Els que hi són tancats no són en absolut una part representativa de la nostra societat, per a res; la proporció de pells més fosques, de rostres sorruts que espontàniament relaciones amb gitanos, magrebins, subsaharians, sud-americans... és altíssima. On són els blancs i rics banquers que han estafat a iaies els seus estalvis? On són els empresaris que han pagat a corruptes? On són els polítics que s’han embutxacat els diners de tots? No els vaig veure! Hi són? Els que sí hi són, són els pobres que no es poden pagar un bon advocat, que no tenen els recursos econòmics per allargar infinitament els processos judicials amb l’únic objectiu d’estar-hi el mínim possible allà dins, si arriben a entrar-hi.
I al bell mig d’aquella munió de cares assaonades per una vida encruelida, unes que no encaixaven, per a res: la faç dolça de l’Oriol, la fesomia bonhomiosa de la Dolors, la figura atlètica del Raül, el semblant rialler del Jordi... Un intern de Lledoners li deia a un company de la coral: jo he matat, he violat, per això jo sí he de ser aquí; però ells, què han fet per ser-hi? Fins i tot els mateixos interns veuen òbvia la desproporció, la venjança institucional.
En una paret de Puig de les Basses hi havia un rètol que recordava un article d’una llei, on resava que les presons tenen com a objectiu primordial la reeducació i la reinserció social. Quin cinisme! Un munt d’estudis denuncien aquesta falsedat. Les presons serveixen per treure’ns del davant unes persones que ens molesten a la societat, de les quals volem defensar-nos justament com a col·lectiu. Però, ¿no seria millor dedicar aquesta quantitat ingent de recursos a realment reinserir-los a la societat, seguint el model dels països nòrdics? I únicament deixar tancats a uns pocs, aquells realment perillosos, aquells que, després d’intentar-ho un munt de vegades, honradament no ens n’hem sortit.
Nosaltres hi hem anat a cantar. La música és el llenguatge universal dels sentiments, i encara que parteixis d’uns paràmetres culturals ben diferents, en algun moment pots connectar-hi i commoure’t. Això ho vam viure de nou ahir, com els dies anteriors, quan els interns reconeixien una melodia o quan els acaronava la veu solista entonant ‘el cant dels ocells’. A més de la música, hi vam compartir unes paraules amb els interns, menys de les que haguéssim volgut, amb l’únic propòsit d’humanitzar-los, de puntualment escurçar l’abisme que ens separa. I també ahir vam poder abraçar a la Dolors, i rebre d’ella la seva serena espontaneïtat, i ens va poder dir que és clar que no està bé, i és clar que es fa un munt de plorar. I nosaltres li vam poder dedicar poc més que un somriure contingut, amb un nus a la gola li vam cantar, els vam cantar a tots ells, més amb el cor que amb les cordes vocals.

Xavier Andreu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada