diumenge, 3 de juny del 2018

UNA VEGADA MÉS, COM L’AU FÈNIX

Barcelona, 2 de juny de 2018

Com l’au fènix, de les nostres cendres, una vegada més renaixerem i formarem de nou el govern legítim; perquè ells ens poden empresonar, exiliar, prohibir, liquidar, violentar, limitar, pervertir, manipular, mentir... Fins i tot ─Déu no ho vulgui─ tornar a bombardejar i assassinar, però el que no aconseguiran mai és matar el nostre sentiment de poble i desig de llibertat.
Fa mesos que vull escriure aquesta entrada, però amb tot el que ha succeït aquest hivern hagués estat massa pessimista, depriment, desesperada. Tampoc no sabia com encarar-la, sumit en el desconcert profund de tants de nosaltres. Em vaig marcar aquesta fita: la formació del nou govern, i ja el tenim aquí. Havia de desfer, jo també, el nus gordià, i en aquest afer estic.
Què estem fent? Claudicant o salvant el poc que ens queda, els partits són simplement botiflers o estan lluitant per canviar d’estratègia, un cop acceptat, profundament desconcertats, que el camí empès fins ara ens menava a un indret cada cop més embardissat, sense cap altra sortida que la presó o l’exili. I què hem de fer? Quina és la sortida més plausible a l’atzucac on hem estat tancats durant els darrers mesos?
És dur constatar que una vegada més estem sols, que ningú, fora de nosaltres mateixos, ens salvarà. Que el poder de l’estat és immens i que del seu costat té la força de la repressió, tot el poder econòmic i el control de la informació. Que la utòpica Europa únicament aturarà la mà de l’assassí, i si aquest és descarat, però que en tot l’altre recolzarà el puny que ens oprimeix. No va fer res fa tres-cents anys, tampoc va fer res l’any trenta-nou, quan literalment ens mataven; ara únicament han evitat això, que ens matessin de nou. Res més, i n’és molt.  
Estem sols, nomes comptem amb la nostra debilitat, i amb el nostre empeny. Ells no negociaran, mai. Aquest va ser el nostre error: pensar que al final s’avindrien, per convenciment democràtic propi o forçats des de fora. Però no.
Què estem disposats a pagar com a penyora de la nostra llibertat? De nou la mort? Mai! No tenim més remei que recomençar de nou, salvar el màxim de llençols que hem perdut en aquesta bugada i mirar d’encertar un altre camí que ens pugui arribar a dur, tant de bo, a la llibertat. I en això estem, no?
 
Xavier

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada