PER QUÈ ESCRIC?

La Guàrdia Pilosa, 31 de març de 2018

Narrar la vida de la Violeta ha estat per a mi un repte nou i incert, per sorpresa meva resolt d’una manera més que positiva, més enllà d’allò que en principi preveia. Jo, des d’adolescent, sempre he escrit per expressar els meus sentiments. Aquest cop, l’haver-me submergit en els manuscrits de la Violeta per expressar els seus sentiments i vivències, no els meus, paradoxalment no m’ha resultat gens difícil, ni incòmode; en el fons ha estat igualment un plaer, el plaer que sempre em produeix escriure. Potser, el que internament més m’omple és el tenir l’escriptura com a mitjà d’expressió de la vida, i no necessàriament de la meva pròpia vida.

I arribats aquí, es fa explícita la gran pregunta: per què escric? Assajo un esbós de  resposta.

Per expressar sentiments, siguin els que siguin, tant profundament alegres com intrínsecament depriments. Expressar sentiments quan, ─el més habitual─, no sé fer-ho de cap altra manera, bloquejat per vergonyes, desconcertat per allò que sento i no entenc, per un munt d’indigències, les meves de sempre.

Per la necessitat que puntualment tinc de digerir la meva pròpia vida, que de vegades se’m queda entravessada i m’ennuega, em desborda. En aquests moments m’és imprescindible, m’és vital, enfrontar-me davant del paper en blanc, i escriure, projectar amb paraules tot allò que lluita per sortir i no sap com fer-ho, abans que no esdevingui un vòmit.

Per entendre els meus sentiments, que si no els endreço se m’indigesten. Per no rebentar en un esclat d’alegria, per transmetre l’amor que sento, i el plaer de la paraula, de la companyia, del paisatge; per denunciar la injustícia i el poder que acapara, l’arbitrarietat de la nostra societat i el diner que pretén comprar dignitats. I per no morir de pena, quan el desesper em segresta; per trencar a plorar, quan l’angoixa m’escanya i em lliga, m’emmudeix i em bloqueja. 

Per presentar-me tal com sóc, o tal com em sento, quan les meves minses habilitats socials em limiten, per no dir que em castren.

I per publicar. Jo també tinc un narcís matusserament dissimulat, que malda per fer-se sentir, i ser reconegut, valorat, aplaudit. No us podeu imaginar quanta il·lusió em fa estar avui aquí, després de quinze anys perseguint-ho, fent precisament això que faig: presentar-vos la meva obra, el meu tercer fill de paper i tinta. Literalment és el millor dels meus somnis humits fet realitat.

Escric per simplement ser, i estar, jo mateix, aquí i ara.

Xavier