EL MENJAR ÉS NOMÉS L'EXCUSA

Thessaloniki, 24 de juliol de 2016

Avui, diumenge, tots quatre hem anat junts; la Joana feia vacances, i la Sílvia, pels retards de signatures entre WAHA i el Clínic, encara no pot començar, per tant, tots hem anat amb EREC. Per a la Joana ha estat un contacte diferent, per a la Sílvia i el Roger el primer contacte.

Avui havíem de portar verdures a Ladgadikia i a Vasilika, per tant, a quarts de dotze ens hem posat a fer les bosses i a la una als cotxes i cap al camp.

En arribar a Ladgadikia ens hem trobat de cara amb un problema nou: els refugiats estaven revoltats. Deien que no els agradava el menjar calent que els duien, preparat per una ONG danesa, que n’estaven farts de menjar sempre literalment el mateix, arròs blanc amb formatge i un panet gomós, i que ja se’l podien endur. Els més joves i més enfervorits han agafat les caixes a punt de repartir i les han tret fora del camp.

I nosaltres a la porta amb cara de pam.

Per un costat els militars ens han dit que EREC no podia entrar ja que no ens podien garantir la nostra seguretat; per altra banda, els mateixos refugiats que havien tret les bosses, estaven a la porta amb nosaltres explicant-nos-ho i dient-nos que les verdures que els portàvem sí els agradaven, que aquesta postura no era contra nosaltres, sinó contra el menjar cuinat, monòton i de gust allunyat al seu costum; afegien que, si fos només uns pocs dies, ja els estaria bé, però que sempre era el mateix, i ja portaven uns mesos rondinant sense veure cap canvi.

Hem parlat amb ells mitja hora, compartint breument amb uns pocs i, una mica més tard, tornar als cotxes i cap al magatzem sense repartir. Els refugiats avui fan vaga de fam i nosaltres doble feina, i a sobre inútil, perquè hem hagut de desfer el que pel matí havíem fet. I a les cinc de nou cap a l’hotel, baldats.

Després, parlant-ho, vèiem que el menjar és només la punta de l’icebeg, l’excusa, l’espurna que ha fet esclatar el conflicte, que en el fons hi ha una raó de molt més pes, profunda, cabdal. Els refugiats cada dia veuen més clar que la seva situació es cronifica, que els camps no són provisionals, sinó que hi estaran anys; s’adonen que el seu viatge personal cap a un futur diferent, per a molts ha arribat al final, i aleshores, òbviament, hi apareix la frustració. Podíem esperar alguna altra cosa?

Ens ho expressava molt clarament un noi de 28 anys amb qui hem parlat: “my future is finish”, el meu futur s’ha acabat.

Xavier

Posta de sol a Thessaloniki