Estimades, estimats tots:
Sempre prefereixo escriure a
parlar sense un guió precís, així mesuro molt més les meves paraules, no dic
massa bestieses i, de vegades, fins i tot no m’oblido res d’important.
El motiu d’aquesta carta, —sabeu sobradament que m’agrada escriure—, és que voldria acomiadar-me de totes i tots vosaltres d’una manera especial. Avui, amb tota seguretat, és el darrer dia que estarem tots junts i amb prou calma, i per això no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos alguna cosa des del cor.
Aquest curs m’heu fet feliç, molt feliç. Al vostre costat m’he sentit realitzat en un munt d’àmbits: acadèmic (us he vist aprendre i vibrar amb la biologia); afectiu (us he estimat i m’he sentit estimat per vosaltres); transcendent (a Taizé hem pregat, parlat, plorat, compartit i viscut tant i tan intensament com poques vegades abans); literari (em vau voler acompanyar el dia de sant Jordi i això em va omplir a vessar); m’heu incrementat l’autoestima (m’he sentit útil acompanyant-vos en processos personals i he rebut de vosaltres agraïment a dojo)... Per a mi, un cop més i encara als meus 62 anys, estar amb vosaltres és un divertiment, un privilegi i un autèntic plaer; és mantenir-me arrelat a una vida jove i desbordant, la vostra, talment com si vosaltres fóssiu un “alter ego” del retrat de Dorian Gray, però de “bon rotllo”. He guanyat i aprés un munt de coses al vostre costat i, a sobre, ser-hi, m’ha permès guanyar-me la vida. Us ho asseguro, aquesta és la fortuna més gran: treballar en allò que estimes, passant-t’ho bé i a sobre cobrar per fer-ho!
Per tot plegat, no tinc altra
cosa que l’agraïment, un GRÀCIES enorme, a tots en conjunt i a cadascun de
vosaltres en particular. Gràcies a totes i tots, per ser avui amb mi compartint
aquest instant, que no vol ser un final, sinó un “fins demà”.
Porto setmanes pensant que
avui us volia fer un regal, oferir-vos quelcom de molt personal per a vosaltres
i que sorgís del més íntim de la meva persona. Rumiant-t’ho, he reflexionat
sobre què era allò que em definia d’una manera fonamental, i està clar: la meva
família, la meva professió (és a dir, vosaltres i la biologia), la Guàrdia
Pilosa (el meu poble), passejar gaudint de la natura, escriure i cantar.
Això són un munt de coses i malauradament
avui no us les puc donar totes, només us puc oferir aquest petit un tast. Tots
heu conegut la Magalí, alguns també a la Sílvia; ja teniu la meitat dels de
casa, és un bon principi. Portem deu mesos compartint la passió per la meva
vocació, l’ensenyament i la biologia, per tant això també ho tenim. A la
Guàrdia Pilosa hi estic gairebé tot l’estiu, hi esteu convidats; si hi vinguéssiu
us podria mostrar una natura diferent, lluny de turistes i populismes (platges
i Pirineus), i hi podríeu descobrir la bellesa de la Catalunya interior i rural;
entenc que és més que complicat, però ja ho sabeu i ho repeteixo, esteu tots
convidats, junts o per separat.
Em queda poc més per compartir:
escriure i cantar. Però a la vegada és el més íntim i personal, el que em deixa
més despullat davant vostre, perquè expressa realment com sóc jo, algú força
diferent a com em coneixeu vosaltres: sensible, insegur, tímid... I per això escric.
Vet aquí el perquè d’un comiat d’aquesta manera, perquè és la manifestació més
sincera de la meva persona i del meu agraïment, i perquè perdurarà en vosaltres
i en mi.
També us vull fer avui un
regal musical. No puc cantar, necessito a seixanta companys, però sí tinc una
gravació, on jo i la Sílvia hi cantem; és una peça que fa anys cantàvem un munt
de vegades, era el nostre bis habitual als concerts; malauradament ara ja no. Quan
la interpretàvem ens distribuíem tot el cor per la sala, barrejats entre la
gent, i els cantaves de ben a prop, per a ells, i allò es convertia en una
catarsi de sentiments en què sovint molts ploràvem, públic i cantaires. Malgrat
ja no la cantem, continua sent una de les obres amb les quals he i m’he
emocionat més cantant.
L’autor és Joseph Rheinberger,
alemany, de la segona meitat del segle XIX, molt conegut a Alemanya, i molt
desconegut a Catalunya. L’obra es diu “Abenlied”, “Cançó del capvespre”. Evoca els
dies després de la mort de Jesús, un jorn en què els apòstols marxen de
Jerusalem i van cap a Emmaús. En el trajecte se’ls acosta un desconegut, fan el
camí junts i parlen profundament del viscut els darrers dies. Quan fosqueja, li
proposen que es quedi amb ells perquè el viatge al seu costat ha estat ple i
intens. I quan sopen plegats, descobreixen que aquell que els ha acompanyat,
que els ha parlat, que els ha ajudat a entendre el dolor de la realitat
viscuda, és el mateix Jesús. Aquest és literalment el meu sentiment d’aquest
curs al vostre costat: hem tingut uns mesos meravellosos, plens d’emocions,
intensos en les vivències profundes compartides, i per damunt de tot
entranyables. Com us he dit abans, heu estat un regal per a mi!
Us convido a què tanqueu els
ulls i us deixeu portar pels sentiments que us evoqui la música.
Abenlied. Joseph Rheinberger.
Cantiga.
He i heu tingut molta sort de conèixer-vos
i de tenir-vos els uns als altres com a companys de classe; sou unes persones
meravelloses. Us heu potenciat en tots els àmbits, començant pel personal i
seguint pel grupal i social; però en aquell que aquí a escola més us interessa,
en l’acadèmic, no sou conscients de fins a quin punt us heu ajudat. Si no fos
pel grup tots hauríeu tret pitjors notes, i alguns probablement no haurien
superat el curs. Els uns als altres us feu millors, persones i estudiants. Un,
mes un, més un, més un... no feu vint-i-vuit, en feu molt més. Aquest és el gran
secret d’un grup, d’una parella, on un més un hauria de fer sempre més de dos.
I encara tinc un darrer regal,
aquest també personal, individual per cadascun de vosaltres. Està en el fons de
la caixa. Obriu-la de costat, mireu dins, veieu el regal i torneu-la a tancar. Respecteu
la intimitat de cadascú en el descobriment. És el millor regal que tinc per oferir-vos
a cadascun de vosaltres, no n’hi ha cap de més bo, us ho asseguro. Rebeu-lo i
gaudiu d’ell, és una joia immensa. Quan l’hagueu descobert, en silenci, passeu
la caixa tancada al vostra veí, i no parleu. Deixeu que cadascú pugui rebre
verge el seu meravellós regal personal.
Dinàmica de la caixa tancada.
Realment, el regal més valuós
que us puc oferir a cadascú de vosaltres sou vosaltres mateixos. Cuideu-vos,
treballeu-vos, valoreu-vos, respecteu-vos, perdoneu-vos, i per damunt de tot
estimeu-vos... perquè sou, cadascú de vosaltres, un preciós tresor. Gràcies per
haver-me regalat la vostra companyia al llarg d’aquest curs.
Això ja s’acaba, i només ens
queda pensar en allò que teniu pel davant. I què hi ha?
Un estiu en què hi haurà
moments per a tot: viatges llunyans i a l’orxateria de la cantonada; estades a
empreses, compromisos personals amb els desafavorits, camps de treball a
l’estranger; piscines, muntanyes, ciutats i boscos; avorrir-vos i divertir-vos;
balls de festa major, enamorar-vos i desenamorar-vos; platges exòtiques i la
Barceloneta; i, i també, heu de trobar espai per acabar el TR, i si no l’encerteu
a trobar, el setembre us maleireu.
I de cara al curs vinent hi
haurà de tot: algú, potser, anirà a una altra escola a fer uns estudis diferents;
si algú marxa, jo a hores d’ara no ho sé, estic segur que no t’oblidaràs de
nosaltres i nosaltres no t’oblidarem a tu, i ens continuarem portant durant
molt de temps els uns als altres fortament gravats al cor. També ens quedarem
aquí la majoria, que jo sàpiga tots, i passarem de curs, n’estic convençut, i
ens retrobarem a segon encara que no tots a la mateixa classe perquè alguns
canvieu de modalitat de Batxillerat. Si tot segueix com està previst jo us faré
la biologia, però ja no seré el vostre tutor. I tornarem amb les explicacions, i
els rotllos, i els exàmens, i els exercicis, i a patir. Probablement vindrà algun
nou company, i potser us barrejaran amb altres classes i serà diferent; ni
millor ni pitjor, diferent, i us haureu d’adaptar, com ho heu fet enguany,
perquè d’això es tracta el viure: adaptar-se cada dia a una realitat que va
mutant. Però jo seguiré estant aquí, i sempre que ho vulgueu em tindreu a prop
per parlar personalment; disposeu-ne.
I per acabar només em resta enviar-vos
amb una benedicció:
Que la vida us porti mil experiències
diverses, i que les gaudiu desaforadament, intensament, bojament,
profundament... Que la vida us faci riure a desdir, plorar com si no hi hagués un
demà, estimar amb passió adolescent, patir com si fos la fi del món... perquè tot
això és bo i us farà créixer. Però que quan vinguin maldades, perquè en vindran,
a ser possible que us trenquin, però només fins al límit d’allò que pugueu
resistir. Formeu-vos acadèmicament amb tenacitat per tal d’estar preparats per quan
la sort us somrigui, perquè us somriurà. Atreviu-vos a confiar en l’altre,
perquè el màxim que us pot passar és que ell us decebi; ell, mai vosaltres.
Goseu enamorar-vos, i estimar a cor ple, però no només a les persones, també als
paisatges, als llibres, a la natura, a la música i a les experiències. No us
sàpiga greu plorar, i encara menys riure. Divertiu-vos, però per damunt de tot
divertiu als altres, i feu-los feliços. Viviu la vida amb amor, sí, però sobre
tot amb humor. Lluiteu i treballeu per vosaltres i pels que us envolten, per la
vostra vida, i, en l’empeny, reconeixereu la felicitat de viure, la vostra
felicitat.
Déu, la meva estimació sincera
i el meu record us acompanyarà sempre.
XAVIER